UN THRILLER PSICOLÒGIC I UNA DE TENS TERROR

PET (Carles Torrens 2016).

No tenia el plaer de conèixer el treball de Carles Torrens fins a veure aquest magnífic film. És una llàstima que no hagi gaudit de promoció, sobretot al nostre país tractant-se d’un director de la nostra terra nascut a Barcelona, ni hagi estat estrenada a les nostres sales perquè realment aquest treball és molt remarcable.

pet-635882281-large
Imatge de filmaffinity

Carles Torrens és guionista i director i ha treballat en diverses produccions. En aquest treball demostra el perquè és considerat un director prometedor. Per aquest film compta amb la presència de cares conegudes com Dominic Monaghan (Lost) i de Ksenia Solo (Black Swan o Orphan Black).

Seth (Domonic Monaghan) és un home tímid que treballa al departament de control animal, un dia coincideix en un bus amb la Holly (Ksenia Solo) una ex companya de l’institut molt atractiva. A partir d’aquest moment és converteix en una obsessió fins al punt de mantenir-la captiva al centre d’animals. Instant en el que la pel·lícula es converteix en una batalla mental al límit entre dues persones que tenen més coses en comú del que creuen.

pet-412337209-large
Dominic Monaghan i Ksenia Solo a Pet – Imatge de filmaffinity

Un thriller psicològic trepidant amb girs inesperats que et mantenen assegut a la butaca en tot moment. Un guió molt ben enllaçat que els actors l’eleven i el fan molt més creïble, un duel d’actors molt prometedors a on destaca la presència d’una espectacular Ksenia Solo que amb les seves mirades i expressions explica moltes coses.

Una molt bona sorpresa del 2016!!

Autopsy of Jane Doe (André Øvredal 2016).

Autopsy of Jane Doe ja va tenir molt bona acollida al Festival de Cinema de Sitges 2016 a on va guanyar el premi especial del jurat.

André Øvredal és un director Noruec que va tenir força ressò al seu país per Trollhunter (2010) una mena de Cloverfield (Matt Reeves 2008) però als boscos de Noruega i amb Trols com a protagonistes. El talent de André no va passar desapercebut pels nord-americans i van comptar amb ell per posar-se al capdavant d’aquesta producció.

la_autopsia_de_jane_doe-971501234-large
Imatge de filmaffinty

El guió ens transporta a una petita localitat a on el propietari d’una funerària (Brian Cox) i el seu fill (Emile Hirsch) reben el cadàver d’una jove sense identificar víctima d’un assassinat. A través de l’autòpsia intentaran desvetllar quines han estat les causes de la seva mort.

Així doncs en tanquem amb aquestes dues persones en una freda nit al soterrani d’una funerària per realitzar l’autòpsia i anar descobrint sorpresa rere sorpresa. I és que Jane Doe amaga moltes coses.

emille-hirch
Emile Hisrch a Autopsy of Jane Doe – Imatge de filmaffinity

EL realitzador crea un ambient molt tens en un espai amb poques escapatòries, mostrant imatges crues de l’autòpsia però sense arribar a ser “gore” o desagradable i amb uns primers plans de la cara de la víctima que ens diu més del que pensem. Ofereix una bona dosi d’ensurts i alguns girs interessants per entendre l’inici de la pel·lícula.

Producció modesta però que és una bona mostra de que amb pocs recursos es pot fer cinema de qualitat i d’entreteniment, ideal per amants del gènere però també apreciable per a qualsevol.

HUMANS, HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE WESTWORLD

Aquest any Westworld ha generat moltíssims comentaris i merescudes bones crítiques, sens dubte una de les sèries de l’any. Però l’any passat el tema d’androides conscients ja estava circulant per la ficció. Humans ens va plantejar moltes preguntes sobre el tema de la intel·ligència artificial posada a cossos amb aparença humana.

humans_serie_de_tv-225133688-large
Imatge de filmaffinity

De fet encara bé de més enrere ja que és una sèrie basada en la sèrie sueca “Real Humans” estrenada al 2012. Segurament la versió sueca és de primeríssim nivell però no he tingut ocasió de veure-la. La que si que he vist és aquesta versió Britànica-americana escrita per Sam Vincent i Jonathan Brackley, que aquesta setmana a finalitzat la seva segona temporada. La veritat és que la he gaudit molt.

I es que a diferència de Westworld que tanca als seus androides en un parc, aquí aquest formen part del nostre dia a dia, fent diverses tasques per a la família i inclús per la societat, és a dir, totes les famílies disposen d’un sintètic que és com s’anomenen. Només en aquesta premissa ja van sorgint  dilemes interessants com persones que s’enamoren d’ells, usos sexuals enlloc de prostitutes reals, gelosies o que ens preguin feina als humans entre d’altres aspectes.

Però no només això, què passaria si aquests milers i milers de sintètics també tinguessin sentiments i consciència? Aquest aspecte és la base de la ficció ja que trobem 4 sintètics creats originalment que ja estan “desperts”. A partir d’aquí tots els personatges: policia, empresa creadora dels sintètics, una família, etc. es mouen en funció dels seus interessos.

humans_serie_de_tv-173727379-large
Gemma Chan a Humans – Imatge de filmaffinity

Una sèrie molt entretinguda amb menys pretensions que Westworld, però que manté l’interès des del primer moment, amb actors britànics i americans molt solvents, una estètica ben cuidada, amb molt bon ritme i que planteja molts dubtes sobre la relació humana amb les màquines. No sabem si està prevista una tercera temporada, esperem que sí perquè han quedat molts aspectes interessants oberts.

I AM A HERO, TERROR I DIVERSIÓ A PARTS IGUALS

Fa uns dies us parlava en aquest mateix blog sobre una grata sorpresa que vaig tenir amb “Train to Busan”, avui us parlo de “I am a Hero” una altre sorpresa que he tingut la sort de veure recentment. Aquesta ve del Japó i està inspirada en un manga d’èxit. Els zombies estan de moda indubtablement, però sembla que a Àsia hi tenen la mà trencada en aquest gènere.

i_am_a_hero-159304534-large
Imatge de filmaffinity

Dirigida per Shinsuke Sato, ens narra la història de Hideo, pronunciació semblant a Heroe, això sí, d’heroi no en té res, sobreviu com pot fent de dibuixant assistent , amb la il·lusió de crear un manga d’èxit algun dia, però aquest no arriba mai per la desesperació de la seva novia que el fa fora de casa. Quan hi torna se la troba convertida en un agressiu zombie, és l’inici d’una plaga que pateix tot el país i també de l’aventura d’en Hideo.

Dues hores d’un magnífic espectacle, una bogeria sense fre, amb moltes escenes d’acció que no donen respir i rodades de forma magistral. Escenes genials com la dels carrers de la ciutat, al taxi, al centre comercial, etc. acció de gran factura. No només això sinó que gaudeix d’uns creíbles efectes especials, res a envejar a produccions americanes, potes millors fins i tot. Un maquillatge d’alçada, els zombies fan por quan l’han de fer i tenen un toc humorístic molt encertat. Ah! I no s’estan de tonteries, com a bona pel·lícula de zombies no hi pot faltar el gore amb uns quants caps rebentats.

i-am-a-hero-imdb
Els protagonistes de I am a Hero – Imatge de Imdb

En definitiva, un film de gran nivell dins el gènere, de les millors a on el realitzador a aconseguit congeniar acció, gore, humor i terror a parts iguals. Una diversió de gran qualitat, si bé pot haver-hi un guió poc desenvolupat en l’aspecte d’explicar el virus o el que li passa a la companya d’aventures d’en Hideo, res que afecti al resultat final. Us divertireu segur.

THE MONTSER, MARE I FILLA EN PERILL

The Monster ( Bryan Bertino, 2016) no és la típica pel·lícula amb monstre, no estem parlant de llargmetratges com “Alien” o” The Host” per posar-ne un exemple. Res a veure, Bryan Bertino no ho pretén. No és una pel·lícula de terror convencional, és pausada i amb bons moments de tensió, però enfocant la història en la convulsa relació mare i filla de les protagonistes.

the_monster-727487553-large
Imatge de filmaffinity

Kathy (Zoe Kasan) empren un viatge en cotxe per portar la seva filla Lizzie (Ella Ballentine) amb el seu pare quan pateixen una accident a conseqüència de la pluja i d’alguna presència estranya que troben en una carretera secundària al mig del bosc.  A partir d’aquest moment patim per elles. Una situació que unirà a les dues noies, aquesta situació podria haver estat una altre, un atac terrorista o un fenomen natural, però el realitzador ha optat per un monstre.

Mitjançant flashbacks podem veure la relació i els problemes que tenen mare i filla, son efectius però crec que no son suficients per entendre del tot els conflictes que tenen. El treball de Bertino es irregular però si demostra bones maneres en les escenes de tensió i misteri amb una bona realització.

the_monster-920246703-large
Zoe Kazan a The Montser – Imatge de filmaffinty

En definitiva una pel·lícula petita de terror que ofereix una visió diferent al gènere i et manté a l’expectativa per saber el desenllaç. Amb dues actrius solvents que porten el pes de la narració, però que manca de contundència i d’un guió un pèl poc desenvolupat. Tenint en compte que és una producció feta directament per a la televisió el resultat és força satisfactori.

TRAIN TO BUSAN, VISCA COREA DEL SUD

Per a mi, el cinema de Corea del Sud encara és massa desconegut. Però puc afirmar sense cap mena de dubte que és un dels més interessants. I és que l’espectador i la crítica sol caure rendit a aquest cinema. Sobretot, si parlem de cinema de gènere. Són uns mestres en pel·lícules de terror, ciència ficció i thrillers. Algun dels  molts exemples que podem trobar recentment son  “I Saw the Devil (2010)”, “Snowpiercer (2013)”, “Killer Toon (2013)”, “The Host (2006)” i és clar, “Oldboy (2003)”, una pel·lícula de culte i de les més valorades. De fet la llista podria ser molt més extensa a on també hi té cabuda “Train to Busan (Yeon Sang-ho 2016)”.

train-to-busan-filmaffinity
Imatge de filmaffinity

Una gratíssima sorpresa la d’aquest llargmetratge, que ha triomfat al Festival de Cinema de Sitges, obtenint els premi al millor director per a Yeon Sang-ho. No és que doni una volta especial al gènere de Zombis o que hagi creat alguna cosa original mai vista anteriorment, la veritat és que no ho fa. Sí, és una pel·lícula més d’infectats i apocalipsi zombi.

La que la fa interessant és que no enganya a ningú, passarem dues hores patint pràcticament tota l’estona dins un tren. Seran dues hores d’acció màxima molt ben executada. La caracterització dels morts vivents està molt be aconseguida i en aquest cas tornen a ser molt i molt ràpids, recordant als de “World War Z (2016)”, però aquí si cap en milloren el resultats.

Una altre dels aspectes fonamentals per què tot flueixi adequadament és el treball del actors, tots ells estan a la perfecció, emportant-se gran part del mèrit la petita de la funció, Kim Su-an que encarna amb molta força a la filla d’un director financer divorciat que decideix viatjar cap a Busan per portar-la a veure a la seva mare. Un trajecte en tren molt mogut.

train-imdb
Imatge de Imdb

Acció i més acció a un gran ritme i bons efectes especials converteixen a “Train to Busan” possiblement en una de les millors d’aquest gènere tan de moda actualment. Potser si que estem saturats de zombis, ara bé! si ens arriben més pel·lícules com aquesta, no seré jo qui es queixarà. Visca Corea del Sur!!

DANIEL RADCLIFFE, CURIOSA I ARRISCADA CARRERA

Tots coneixem a Daniel Radcliffe per el seu paper de Harry Potter. El cas és que després d’un paper tan important i global és difícil no quedar encasellat en aquest paper, a d’altres actors sens dubte els hi ha passat. Sembla que aquest no serà el cas d’en Radcliffe.

Podem dir que es tracte d’un actor força arriscat i que de moment està escollint papers molt camaleònics i força allunyats del paper que li va donar la fama. Després de Harry Potter, Radcliffe va aconseguir un cert prestigi al teatre, a Broadway sobretot, per tant de talent no li en manca.

Al cine s’ha atrevit en tota mena de personatges i gèneres. Alguns de caràcter més independent i d’altres més comercials. Sobretot son en les petites pel·lícules a on ha destacat més i a on ha realitzat els papers més arriscats i curiosos.

De totes les produccions en les que ha participat en destacaria les següents:

Va arrancar amb el primer producte de la Hammer després de molt anys, “Women in Black (James Watkins 2012)”, una pel·lícula de terror clàssic de molt bona factura i amb bones interpretacions. Posteriorment va protagonitzar la pel·lícula “The F Word (Michael Dowse 2013)”, petit film independent canadenc dins el terreny de la comèdia romàntica, però que s’allunya de l’estil ensucrat d’aquest tipus de produccions.

A partir d’aquest moment arriben alguns dels seus personatges més arriscats, sobretot a “Horns (Alexandre Aja 2014)” a on dona vida a un home acusat d’assassinar a la seva novia i que de sobte li surten banyes al cap, curiosa producció basada en l’obra de Joe Hill, fill del mestre Stephen King.

horns-youtube
Daniel Radcliffe a Horns – imatge de YouTube

Aquest any ha estrenat dues pel·lícules molt diferents però interessants a la vegada. A “Imperium (Daniel Ragussis 2016)” es posa a la pell d’un agent del FBI que s’infiltra a una banda de Nazis, temàtica sempre contundent i situacions que et posen molt i molt tens. I finalment una de les triomfadores de Sitges, “Swiss Army Man (Daniel Scheinert and Daniel Kwan 2016)”, aquí Radcliffe és fa el mort, sí sí, és un cadàver que es tira pets, trempa i a més parla. Comparteix pantalla amb Paul Dano, ambdós realitzen un magnífic treball en aquesta curiosa història d’amistat i de perdedors. Un treball original i que segurament es convertirà en una pel·lícula de culte en els pròxims anys.

swiss_army_man_poster-wikipedia
Swiss Army Man – Imatge de Wikipedia

Així doncs, sembla que la carrera de Radcliffe va per bon camí, no és que no vulgui participar en pel·lícules de gran pressupost, però sembla que hi està còmode en pel·lícules de baix pressupost però amb guions més arriscats i originals. Per mi endavant, de moment les seva vida cinematogràfica m’està agradant força.

THE GIFT, EXCEL·LENT REGAL

Joel Edgerton té una interessant carrera com a actor, ha participat en produccions tan destacables com The Warrior (2011)”, “Zero Dark Thirty (2012)” o “Black Mass (2015)”. Els seus dots com a actor son inqüestionables. Al 2015 s’atreveix  a posar-se darrera les càmeres, a produir i escriure “The Gift” la seva excel·lent obra prima.

the_gift-966054246-large-affinity
Imatge de filmaffinity

Edgerton orquestra un thriller pausat però que avança amb pas ferm creant el suficient misteri per a què vulguis saber què els hi passa als protagonistes. Un matrimoni jove (Jason Bateman i Rebecca Hall) es traslladen a Los Angeles. Allà es troben amb un antic un company del marit que comença a oferir misteriosos regals que amaguen un important secret de fa 20 anys. Paper reservat per al propi Edgerton que reflecteix perfectament la seva condició de persona extranya i misteriosa.

el_regalo-993124059-large-affintiy
Jason Bateman, Rebecca Hall i Joel Edgerton a The Gift – Imatge de filmaffinity

Un guió rodó que et manté en tensió els 108 minuts de projecció i que aborda un final obert o amb diferents interpretacions. El que queda fora de dubte és que Edgerton té mà per a la direcció d’actors, ja que tots ells estàn a la perfecció, destacant sobretot a Rebeca Hall que ofereix molts matissos en totes les situacions que se’ns van presentant.

En definitiva parlem d’una producció d’autor amb intel·ligents girs de guió, escenes de molta tensió nerviosa i suspens en tot moment. Una gran nota per el debut de Edgerton.