M’encanten els Cohen, totes les seves pel·lícules m’han agradat (i les he vistes pràcticament totes), la veritat és que no sabria dir quina és la millor, però no sé perquè EL GRAN LEBOWSKI li tinc un “carinyu” especial, és d’aquelles pel·lícules en les que realment he passat una bona estona. No sé si és per Jeff Bridges, per John Goodman o per Steve Buscemi, o potser ho és per la gran aportació de Turturro, o deu ser per el magnífic guió dels Cohen o pel seu humor…la veritat és que és per tot això i molt més.

EL GRAN LEBOWSKI ens explica la vida d’un personatge amb filosofia hippy que viu a Los Angeles anomentat Jeff Lebowski, en que la seva vida és no fer brot. De cop i volta rep la visita de dos “matons” que volen recuperar un deute de la ex-dona d’un altre Lebowski. A partir d’aquí es genera tot un seguit d’equívocs a on constantment hi apareix el humor negre característic de la majoria de les pel·lícules dels Cohen.

Com ja he comentat anteriorment cal destacar el paper dels actors, un Jeff Bridges sensacional acompanyat per un bon John Goodman i per acabar-ho d’adobar amb l’aparició estel·lar de John Turturro com a Jesús. Humor, dogres, rock and roll amb Cleedence Clearwater Revival com a banda sonora, bitlles i psicodèlia són els ingredients que es poden trobar a EL GRAN LEBOWSKI. Si no l’heu vist, no us la perdeu.

Aquesta és una pregunta en la que la resposta és molt difícil de respondre. Està clar que sense una cosa no hi ha l’altre i per tant ambdues coses son indispensables per a que una obra existeixi, sense una cosa no existeix l’altre i a l’inversa. Ara bé, hi ha un tercer factor que també és indispensable, el públic, es pot crear alguna obra, però si no és valorada per ningú no existirà com a tal.

Aquesta introducció em serveix per parlar de Quentin Tarantino, s’ha qüestionat molt l’obra d’aquest director de cinema, ja que totes les seves pel·lícules són una barreja de moltes altres pel·lícules que ell ha vist durant la seva vida. Alguns creuen que això li resta mèrit. El meu parer és que l’autor és el qui té la major importància perquè és ell qui és capaç de inspirar-se a través del que l’envolta, és ell el que és capaç de convertir totes les influències que rep en una obra i alhora és capaç de que aquesta obra sigui valorada pel públic.  

És indubtable que Tarantino al llarg de la seva filmografia s’ha basat, i ell no se n’amaga, en pel·lícules de cine negre, de serie B, de Kung fu, de venjances i moltes coses més, però ell les ha convertit en una cosa original, ha agafat la coctelera, ha posat tots els ingredients i ha fet un cocktail nou, original, únic, i aquí és a on radica el seu enginy. Mai abans s’havia tractat la cronologia en les pel·lícules de la manera que ho fa en Quentin, Pulp Fiction i Reservoir Dogs en són un exemple, ni mai s’havien escrit diàlegs tan originals com el del principi de Reservoir Dogs o el de les 4 noies de Death Proof al restaurant. Juga amb la violència, amb l’humor negre, amb l’acció, l’erotisme i amb els diàlegs, juntament amb la selecció de la música fan de les pel·lícules de Tarantino un cocktail explosiu i innovador, allunyat del seu temps, fent homenatges constants als seus mestres, donant les gràcies a la seva font d’inspiració, però alhora creant una nova obra que ha sorprès al públic, alguns gratament i d’altres ingratament, però el que és indiscutible és que és un gran guionista i director de cine.

Aquí us deixo la filmografia com a director de Quentin Tarantino:

1. RESERVOIR DOGS (1992)

2. PULP FICTION (1994)

     3. FOUR ROOMS (1995). Participa com a director en un dels 4 relats.

4. JACKIE BROWN (1997)

5. KILL BILL VOL.1 (2003)

6. KILL BILL VOL. 2 (2004)

7. DEATH PROOF (2007)