Finalment va caure a les meves mans JUNO, una pel.lícula que em feia molta gràcia veure, que en el seu moment no vaig poder fer-ho, i que evidentment va ser com m’esperava o fins hi tot millor.

L’argument és ben sencill una nòia de 16 anys que es queda embarassada d’un company d’escola, en primer lloc vol abortar, però posteriorment es desdiu i prefereix donar-lo en adopció. Els pares els troba mitjançant un anunci en un diari. A partir d’aquest moment la història transcorre en el dia a dia de Juno i les relacions que aquesta té en les persones més properes, amigues, el pare, la madrasta, el pare del fill i amb els pares adoptius del nen, sobretot menció especial en l’amistat que surgeix entre el que serà el pare i la pròpia Juno.

Ellen Paige demostra el gran potencial que té com a actriu i porta tot el pes de la pel.lícula amb una facilitat pasmosa, pràcticament surt en totes les escenes del llargmetratge. També destacar a tots els actors, però particularment a Michael Cera, un nou valor que juntament amb Ellen Paige donarà molt a parlar. I evidentment cal comentar el gran guió escrit per la exstripper Diablo Cody, que és la base de la pel.lícula, sense la seva originalitat Juno seria una comedia més.

 Si us ha sobtat molt Ellen Paige, doncs espereu a veure Hard Candy, bàsicament perquè aquí encara és més jove i Hard Candy té una temàtica més contundent. I de què ens parla, doncs de Hayley una nòia de 14 anys que coneix a Jeff, un noi de 30  i pocs anys a través d’internet, aconsegueix una cita en un cafè i posteriorment se’n van a casa d’ell. A partir d’aquí la “nena” sotment una guerra psicològica a Jeff, que veu incrèdul el que li està passant i com una noia de 14 pot fer el que està fent. El perquè Hayley fa això no us ho puc dir, perd la gràcia de la pel.lícula. Situacions angoixants i diàlegs atrevits amb un final impactant són alguns dels ingredients d’aquest llargmetratge, però sens dubte la protagonista torna a ser Ellen Paige, una gran interpretació per a una noia de la seva edat. Molt recomanable, però s’ha d’estar preparat en algunes escenes. (sobretot si ets home).

 Producció brasilera realment sorprenent que em va impactar moltíssim ara ja fa uns quants anys. Arrel de l’estrena de la també brasilera “Tropa de élite” que actualment està en cartellera i que té una temàtica semblant, he volgut comentar aquest llargmetratge de Fernando Meirelles. Per mi una de les millor pel.lícules dels últims anys.

Ens narra el creixement del crim organitzat a la favela de “Cidade de deus” de Rio de Janeiro des dels 60 als anys 80 a través de la mirada de Buscapé un noi negre, tímid i fràgil amb talent com a fotograf i artista, però sense l’empenta necessària per ser un criminal. De totes maneres el veritable protagonista és el barri i de tota la gent que hi habita, ple de violència a totes hores a on la polícia no hi pot accedir. Hi predomina la pobresa i la violència infantil, armes, drogues, però també l’amor i l’amistat.

Escenes molt dures i impactants, alternades amb un narració elèctrica i amb punt d’humor fan de Ciutat de Deu una pel.lícula imprescindible en l’era moderna. A més en explica una situació real que succeeix a Brasil actualment. Com a curiositat no la van poder grabar a la Favela de Ciudad de deus, van haber-ho de fer en un altre i van tenir talls constants degut a que hi havien enfontraments reals entre bandes, els trets i la manca de seguretat n’eren les causes.

En l’anterior post ja vaig parlar sobre una bona comèdia romàntica, això m’ha fer recordar que n’hi ha alguna altre més que cal destacar i ALTA FIDELITAT té tots el requisits necessaris per ser-ho. Si bé segurament no vaig escollir el dia per veure-la, acabava de tallar una relació de vora dos anys, la veritat és que no em va fer sentir malament, sino tot el contrari, em va ajudar a fer menys dura la situació que tenia en aquell moment.

JOHN CUSACK és Rob, el propietari d’una tenda de discos que només ven vinils, que segurament farà fallida i a més la seva nòvia l’acaba d’abandonar. Rob estableix un diàleg amb els espectadors de la pel.lícula explicant cinc situacions que han marcat la seva vida, com les seves 5 primeres nòvies o com les seves 5 cançons preferides. El llargmetratge barreja situacions còmiques amb situacions més sèries, amb una dosi de bons diàlegs a on la música i és constantment present. Important el paper dels seus amics i treballadors de la botiga, un molt bon JACK BLACK i TODD LOUISO, que donen aquell toc humoristic necessàri en totes les històries tristes que pateix el protagonista.

Cal destacar el paper de Johan Cusack que per mi és una de les millors pel.lícules que ha realitzat mai que a més participa en el guió. Està dirigida pel Stephen Frears director de ” HI-LO COUNTRY”, “MI HERMOSA LAVANDERÍA” o “LOS TIMADORES”. Cal destacar les aparicions de LISA BONET (sí la filla de Bill Cosby al Show de Bill Cosby), CATHERINE ZETA-JONES i del petit “cameo” de BRUCE SPRINGSTEEN fent d’ell mateix.

  No sóc precissament un fan de les comèdies romàntiques i menys la típiques ensucradetes amb converses tontes que provenen de Hollywood que acaben bé i que són un autèntic pastís. Però fa molts anys va apareixer “Chasing Amy” una pel.lícula de Kevin Smith que ha passat a estar catalogada humilment per a mi com la millor comèdia romàntica que existeix.

Dos dibuixants de còmic, Holden i Banky, coneixen a la també dibuixant de còmics Alyssa en una convenció. La sinèrgia és molt bona entre ells tres i després de varies cites Holden s’enamora d’ella, però descobreix que ella és lesbiana. A partir d’aquesta premisa es succeeixen un seguit de converses molt interessants, sobretot la que protagonitza Ben Afflec (Holden) quan va a veure a Jay and Silent Bob (interpretat pel propi Kevin Smith). Però apart dels excel.lents diàlegs la pel.lícula defuig del típics clixes de comèdies romàntiques i ens endinsa en situacions curioses, fins i tot gracioses, però que són reals i que poden succeir a més d’una persona. Tot el que pogui semblar no és una pel.lícula sense profunditat, sinó tot el contrari i és en el sentiments dels personatges i en les relacions humanes a on hi posa més l’accent.

Cal destacar la interpretació dels tres actors principals, un bon Ben Affleck, una correcte Joey Lauren Adams. Però per sobre tod tos cal destacar el paper Jason Lee, excel.lent donant un toc d’humor molt necessari durant tota la pel.lícula.

Kevin Smith ja va brillar en la seva òpera prima “Clerks” i posteriorment amb “Mallrats”, però és en Perseguint a Amy a on assoleix una maduresa com a guionista i com a director. Posteriorment a tingut una inestabilitat cinematogràfica amb la interessant “Dogma”, la fluixeta “Jay and Silent Bob” i un d’altabaix important amb la “Noia de Jersey”, per recuperar-se de nou pel bé dels seus seguidors amb “Clerks II”.

L’altre dia viag veure per casualitat American Splendor, una d’aquelles pel.lícules que tens guardades a la ment i que voldries veure però que mai la trobes per enlloc o mai trobes el moment per fer-ho. El llargmetratge ens explica la vida de Harvey Pekar un home que acaba de ser abandonat per la seva dona, viu a Cleveland i té un treball depriment com a archivador en un hospital. La seva vida és totalment aborrida i només té una certa alegria quant pot parlar amb els seu companys de feina sobre música i sobretot sobre còmics. Personatge totalment freaky que viu ensorrat en el seu món i no té grans ambicions a la vida, fins que conèix a una persona que dibuixa còmics undergrounds, ell no sap dibuixar però decideix a fer les seves històries i dona’ls-hi en el seu amic i aquest el dibuixa i els publica. Aconsegueix que els seu comic American Splendor sigui un còmic de culte amb històres pròpies que reflecteixen molt bé a la cultura americana de mitja clase social.

Es tracte doncs, d’una biografia orginal tal i com és la vida de Harvey Pekar, una persona que mai va deixar de ser un humil archivador d’hospital però que va tenir una gran repercusió en el circuit underground de còmics i va ser capaç sde ortir com a col.laborador al late show més famós d’Estats Units. El personatge és representat per sempre excel.lent Paul Giamatti i la història esta explicada pel mateix Harvey Pekar que apareix fins hi tot a la pel.lícula juntament amb altres personatges reals de la seva vida.

Sempre mha agradat molt destacar l’originalitat i la qualitat en el cine i aquesta ho és i molt. Però sobretot val la pena mencionar que està rodada en pocs mitjans i per mi el mèrit encara és més gran. Una bona pel.lícula que m’ha sorprés agradablement

Darrerament ens arriben moltes pel.lícules als cines en que la seva principal atracció són els efectes especials, a mi personalment m’agraden força aquestes pel.lícules, però trobo molt més interessant quant a darrera hi ha un guió treballat i el cost de producció és molt més econòmic. Per aquest motiu voldria destacar diferents llargmetratges que reuneixen aquests requisits a on principalment el guionista és l’estrella.

Charlie Kauffman és el guionista de diferentes pel.lícules i el tandem que ha format amb Spike Jonze (format als videoclips musicals) a donat un resultat excel.lent. Han treballat junts a ADAPTATION i a COM SER JOHN MALKOVICH. Ambdues pel.lícules destaquen principalment per la originalitat dels guions, ADAPTATION ens explica la vida d’un escriptor (Nicolas Cage) en moments d’inseguretat que ha d’adaptar un llibre anomenat el Lladre D’orquidees, si bé en un principi ens pot semblar un guió bastant normal, el tractament del mateix és sorprenent i s’endinsa profundament a la ment de l’escriptor, barrejant realitat i ficció. Completen el repartiment Meryl Streep i Chris Cooper.

COM SER JOHN MALKOVICH narra la història d’una titeller de carrer (John Cusak) amb molt de talent, però estancat en una vida monòtona i perdedora, fins que troba treball en una oficina de New York ubicada a la planta 7,5, boníssima la imatge de la primera vegada que accedeix a aquesta planta, que en realitat es mitja planta i per tant han d’anar acotats tota l’estona. En aquest espai troba un forat que el transporta a dins de JOHN MALKOVICH i pot viure una vida que no és la seva. De nou un gran guió original amb personatges molt peculiars com el que interpreta Cameron Diaz com esposa de John Cusak.

Kaufman també ha format parella amb el director Michel Grondy, un altre que s’ha format en el món dels videoclips i van crear “OLVIDATE DE MI“, un altre gran guió interpretat aquesta vegada per Jim Carrey i Kate Winslet. Ens narra la vida de Joel un home que descubreix que la seva nòvia ja no el vol i que aquesta s’ha borrat a Joel de la memòria, ell per alleugerar el dolor que suposa el final d’aquesta relació també fa el mateix. La pel.lícula ens acosta al dolor que suposa el fi d’una relació i el viatge que empren dins la seva ment per borrar els records de la persona a qui ha estimat. Bona interpretació dels dos protagonistes, però també cal destacar l’aparició de Kirsten Dunst, Mark Ruffalo, Elijah Wood i de Tom Wilkinson.

    24 HOUR PARTY PEOPLE és una pel.lícula en que ens explica el moviment musical que va haver a la ciutat de Manchester durant la decada dels 80, que va donar llum a la cultura rave, la idolatració als DJ i l’inici de la música electrònica, tot això principalment gracies a la discogràfica “factory records”. La història es centra principalment en la figura del fundador de la discogràfica Tony Wilson, interpretat excel.lentment per Steve Coogan i sobre com va aconseguir que grups d’aquest moviment com Joy Division, New Order o Happy Mondays van arribar a l’estrellat.

El director Michael Witterbottom ens endinsa en un món poc conegut en l’actualitat però que va tenir una gran influència en el món de la música, ens porta a discoteques i locals de moda de la ciutat de Manchester que van ser l’epicentre d’aquest moviment, a més o fa de forma frenètica i amb un gran realisme. També cal destacar la feina dels actors i un molt bon guió que fan que aquesta pel.lícula sigui imprescindible pels bons amants de la música.

   THE DOORS és una pel.lícula d’Oliver Stone que segurament ens allunya de la realitat sobre aquesta gran banda de rock i sobre la figura del seu lider Jim Morrisson, però des del meu punt de vista Stone va aconseguir fer d’aquesta història un gran llargmetratge amb mota intensitat i un estil visual magnífic.

La pel.lícula ens narra la història d’aquest grup de rock de California des dels seus inicis fins a la seva decadència centrant-se principalment amb Jim Morrisson (molt ben interpretat per Val Kilmer) i ho fa amb una gran posada en escena i un llenguatge visual realment espectacular, representant molt bé les escenes dels concerts i les excentricitats de Morrisson, sobretot en les seves paranoies mentals i en els seus excesos. També podem trobar a Meg Ryan com a parella del cantant.

En definitiva segurament no és un retrat fidedigne d’aquests personatges però Stone va aconseguir fer una pel.lícula de gran nivell artístic basant-se en la realitat mental de Jim Morrisson i dels The Doors.

  VELVET GOLDMINE és una història ficticia però basant-se en la realitat musical de la dècada dels 70 al regne unit a on va neixer un moviment musical de molt de color i força estètica anomenat “Glam” en que van ser els màxims exponents David Bowie o Roxy Music.

Escrita i dirigida per Todd Haynes, Velvet Goldmine ens acosta a la vida del cantant Brian Slade (Jonathan Rhys-Meyers) i del cantant Curt Wild (Ewan McGregor) arrel d’una investigació d’un periodista, anomenat Arthur Stuart (Christian Bale), que ha de descobrir que és de la vida de Slade el qual va simular un assassinat durant un concert. Això ho fa amb l’ajuda de Wild i de la manager de Slade (Toni Collette).

Una pel.lícula de llarga duració (120 minuts) però amb un ritme força trepidant que ens apropa a un món que va existir durant una època en que van sorgir molts estils musicals i que el que l’únic que valia era ser famós i tenir “glam”.

 Aquestes són tres pel.lícules sobre música, segurament n’hi han més però crec que les tres son imprescindibles pels amants del bon cine i sobretot de la música. A més en totes elles hi ha una cosa en comú, drogues, sexe i rock and roll.

 Darkness és la segona pel.lícula de Jaume Balagueró, i curiosament l’altre dia la vaig trobar fent zapping a la televisió i no me’n vaig poder estar de tornar-la a veure. Una familia americana s’instal.la a una casa al camp, prop de la ciutat de Barcelona, una pare amb problemes psicològics, una mare i dos fills, una noia d’uns 18 anys i un nen d’un 8 anys. A la casa hi ha alguna cosa obscura, fosca que es mou mitjançant la foscor, fruit d’una invocació de fa 40 anys que no va reeixir i que necessita que el cercle es tanqui. Una excel.lent pel.lícula de terror a on Balagueró ens torna a deleitar en crear escenaris terrorífics sense la necessitat de recorrer a grans efectes visuals i amb una història que en manté amb tensió durant tot el llargmetratge i amb un bon final. A més compte amb actors internacionals a on hi destaca Anna Paquin, aquella nena que va sorprende amb la seva interpetració a Piano, que és la que porta el pes de la història amb molta dignitat i una gran presència a la pantalla.

I ja que parlem de Balagueró, un bon seguidor del cine de terror no pot deixar de veure les altres pel.lícules d’aquest geni del gènere. Ens va sorprendre a tots amb ELS SENSE NOM, després amb l’esmentada DARKNESS, va continuar a FRÀGILES,  a on hi ha dues escenes que valen la pena comentar; l’escena de l’ascensor que enlloc de baixar puja, i quan Calista Flockheart (Ally McBeal) s’endinsa a la segona planta a on ningú hi ha pujat durant molt temps, durant aquesta estona altre cop crea un escenari i un ambient que posen els pèls de punta. Finalment en els ultims mesos hem pogut beure la nova creació de Balagueró, que juntament amb Paco Plaza ha tornat a revolucionar el gènere amb un plantejament original i unes imatges contundents amb REC.

Estigueu atents, que la foscor és una mentidera….

 Bloody Sunday és una d’aquelles pel.lícules que se m’han quedat grabades a la retina, si bé el seu director Paul Greengrass ha fet posteriorment altres pel.lícules destacades com l’excel.lent United 93 o “The Bourne Supremacy” i la millor “The Bourne Ultimatum” crec que en aquesta és més palpable el seu estil de cinema.

Bloody Sunday ens explica els terribles successos reals que van tenir lloc el diumenge 30 de gener de 1972 a la Ciutat de Derry d’Irlanda del Nord, desde la prespectiva de 4 persones diferents; un home defensor dels drets civils, un noi rebel catòlic de 17 anys, un general de l’exercit britànic i un jove soldat. Si bé la temàtica es realment interessant el millor és el gran treball dels actors i la manera en que Greengrass ens acosta a la història. Té un realisme impactant i sembla que els aconteixements estiguin succeint en aquell precís moment, els actors semblen que estiguin inmersos en aquesta situació angoixant i les càmeres només són un espectador més, en definitiva una pel.lícula molt interessant i que ens acosta a un tema un pel desconegut, però que n’em sentit a parlar moltissimes vegades.